Y la vida sigue

Y aterricé en mi vida un poquito desconcentrada y con más parte de mi mente allá que aquí, pero con la ayuda de los días, la realidad -que no siempre es fea y horrorosa- y ciertos personajillos que a ella pertenecen, la retomé en el punto que la había dejado.

.........

I tinc molt que agraïr, al meu solet que parla català tancat de poble i que m'espeña jugant, com si tingués 5 anys, contra la noia del jersey verd y negre -que em mira malament-, y que pensa que menfado y no li parlo, y que es disculpa tres o quatre cops, com si jo fos capaç d'enrecordar-me tanta estona si és que m'hagués molestat alguna vegada cosa del que hagi pogut dir, y com si li anés a tenir en compte l'espenta eternament...
I me truca, amb veueta fluixeta, per donar-me a entendre que s'acaba d'aixecar de la seva macro-siesta diària, només perque s'aborreix increíblement en aquell pis olímpic de la ciutat més lletja de la província.
I me somriu i m'escolta, unes vegades més atent que d'altres, però jo no li tiraria mai en cara, perque me'n vaig a sopar amb un somriure d'orella a orella.

...

Y a todo esto, yo solo puedo alegrarme y irme a dormir contenta esta noche, tranquila y sintiéndome alguien para algunos, ... porque él es solo uno de los soles de mi vida.